literatura.txt

L'odi neix en el qui té raó, l'amor en el qui dubta.
Ulls oberts o ulls tancats, tot és el mateix somni.
Una vegada hi havia un barco carregat de menta.
Dissent de la multitud! Viu!
Les coses importants són les que no ho semblen.
La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes.
No em recordava que també he de morir.
El nostre enyor ens ve de quan no érem.
Per a poder ésser imparcial cal ésser apassionat.
Les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries.
Si goséssiu saber tant com goseu posseir!
El verb, diuen, és l'ànima del llenguatge.
Oh! Si el fet pogués tornar-se a desfer!
La terra és la base de l'edifici en què s'assenta la vida d'un poble.
Sota d'un cel ardent, menjarem dàtils i taronges.
D'una llambregada m'emporto el paisatge.
M'agradaria que tinguessis més llibres al teu abast.
Quantes i quantes engrunes d'avantpassats porto vives!
El veritable enemic és l'oblit.
La meva ombra i jo hem viatjat sense treva.
L'amor és un acte que fa obra, i l'amistat és una obra d'amor.
Els amors fan l'amor, les històries la història.
Cada persona del món no s'assembla completament a ningú.
Només que rellegiu la història trobareu la solució.
A tot estirar ens espera l'improbable paradís del registre fòssil.
Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s'acaba la carretera.
Les meves contradiccions són les meves esperances.
Una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva.
Cap paraula no es mor que no en floreixi una altra al seu costat.
He assassinat l'àngel de la llar. I no ha estat fàcil.
Em canso dibuixant circumferències i cap no em surt rodona com voldria.
Em plau escriure una cosa, dir-la, després llegir-la i fer-la.
Apropa't fins al punt on et perdi de vista.
Hi ha també el dictat de la sang que empeny a les palpentes.
Jo sóc això que miro i se m'escapa.
L'escala fosca del desig no té barana.
La Natura ens murmura, però només a mitges, el secret.
Demà ja no seré jo. Fa venir-me salivera.
Només el nom de les coses és innocent.
Vaig néixer abans d'ahir i ja som demà passat.
Abans desig que pietat.
No estimo res més excepte l'ombra viatgera d'un núvol.
I la foscor s'il·luminà de sobte perquè érem dos a contradir la nit.
Tota la meva vida es lliga a tu com en la nit les flames a la fosca.
Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Dels aiguamolls de la memòria, sempre en surts malferit.
Només la veu, el poema, dissol el temps dels verbs, sotmet l'oblit.
Vine, i et mostraré atzarosos camins. 
Sabràs l'enemistat del cor i els anys.
Graduaràs la llum i tu seuràs a l'ombra.
Hem superat tots els límits. S'imposa un retorn al desordre.
Els col·leccionistes d'antigüetats són els drapaires dels records.
Tu pots dir "la meva barca" però les veles sempre són del vent.
El cor de l'home és una mar, tot l'univers no l'ompliria.
Vine, a l'obscura veu del tacte.
Tot en mi és tan sols un raig que passa, que crema, que lluu.
Podríem ser perfectes com la pluja.
D'un temps ençà tots els petons se m'han tornat avortaments d'aurores.
Perquè has vingut han florit els lilàs.
Els records són l'única riquesa veritablement nostra, l'únic tresor que ningú no ens pot prendre.
La solitud és el nostre pa de cada dia; i és un pa tendre.
Escriuré versos blancs on totes les paraules quedin suspeses en l'aire.
Callem, callem... assaborim la fràgil durada d'un instant fascinant que mai no reviurem.
Abans d'haver oblidat una cosa cal haver-la coneguda.
Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig.
De cop comprenc que l'home és la memòria.
E l'amic morí per l'amat, en l'alba.
Natural condició és a la natura humana amar.
La vida se sent borda si no té quelcom que la desborda.
Quan tu em reflecteixes als ulls, sóc l'espectre de la teva ànima.
Vaig quedar-me aquí. No us caldrà preguntar. Podeu trobar-me sempre.
No hi haurà ni passat ni futur. Tot serà lògic. I aquest poema mai no haurà existit.
T'he guardat els records en un lloc prop del mar, esperant-te.
Quantes estrelles llencem al cel que, encara calentes, ens tornen a caure al damunt.
Qui no ha trobat instants de somnis i de núvols, qui?
Mentre cantava el temps fluïa lent.
La paraula millor la tens a l'ànima.
En cor gentil Amor per mort no passa.
Finava l'octubre, i els crepuscles fent sempre més i més lloc a la nit.
Somriuries així, mare, si no haguessis oblidat?
Sóc mos i sóc carícia i sóc tendresa.
Mar endins, sóc la por d'una gota de pluja.
El teu nom, amor, el meu món.
He substituït la vida per la nostàlgia.
La túnica dels humils cada dia es fa més blanca.
Els oceans de la nit respiren i respiren.
Morir-te encara no tens massa deutes amb les flors.
Oh, sempre més, més, més!
I més tard, quan te'n vagis, serà l'hivern cada nit.
Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa.
A mar tot és carícia d'un moure d'aigua sedosa.
La vida és una meravella incontrolable.
Dóna'm les gavines, jo inventaré el blau.
Amb el tacte als ulls t'he palpat amb un esguard.
No me n'he anat i tinc de tu nostàlgia.
Quan es governa de debò en llibertat, apareixen les llibertats concretes.
Pensaments sense paraules... és possible?
Feliç qui sap desitjar un cos amb l'ànsia que t'ofreno.
I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits.
Perquè em sé presonera me'n vaig.
Somiant, somiant, ma vida hauré passada.
Per la sendera fosca del delit.
Els pànics ofegats encara criden.
Contempleu com entra la primavera de sang verda.
En els teus dits bategarà després la meva llum.
Per la nit plena de llum deixeu-me sola.
Mai ningú no m'havia preguntat, què vols?
He fet volar l'estel, ben alt, del meu anhel, i no l'has vist.
Però és de dia i no puc arribar a tu.
Perquè t'he respirat a tota tu tot jo!
Perquè una ciutat sense Biblioteca ja no s'anomena una gran ciutat.
No hi ha contraordre.
cada vegada som més perquè la raça humana va a la ruïna.
Un director literari era un ull, un nas, una orella i una mà.
Estrangular el futur amb el passat, orfes de temps i orfes d'eternitat.
Tot és lluny, en la nit...
Ja podeu haver tancat els vostres braços damunt la bellesa de les dones...
Jus lo front port vostra bella semblança.
La literatura és la memòria del paisatge en el temps.
Ni tan sols una paraula podia dir del meu parlar.
Atura't, felicitat, no se t'acabés el sucre.
Si fa una mica de vent ja vacil·len les estrelles.
La llum del cel és foc a terra.
No hi ha llum com la llum amb què il·lumines el món quan apareixes i t'acostes...
De nit, les preguntes són fosforescents i ens miren amb els seus ulls de gat.
Tenc set de tu i bec ginebra.
La Història és a fora, la Vida és a dins.
Jo sempre he escrit per curar el tall que ens fa saber que no som res.
L'escriptor és com Llàtzer: sent la mort que duu cada dia i amb l'eina de les paraules crea resurreccions petites i potents.
Res li manca, res li manca de quant ella ha demanat; sols li falten a la mare, les trenes, negres, brillants.
El cristall de les lletres em travessa la sang.
En el cor de la pedra ser l'aigua, el foc i l'aire.
L'inherent, transvestit. I la terra, ni natal ni prohibida.
Jo som l'amor que seu en cap de taula i espera que tothom sia servit.
El fil negre dels punts tibants al descobert diu ningú no tenia prevista la vida.
Poema - pensament en dubte que cerca mots on habitar.
Mon cor et busca mos ulls no et troben.
No em condemneu, sense llegir-me.
Llegir per fer llegir.
Només si el mullo en plor puc dir el poema que ens va lligar per sempre. I neix la calma.
L'amor em creix com un migdia.
En l'equilibri d'ambdues parts consistia l'estabilitat del món.
Per a tot escriptor la literatura són els seus miralls.
Som tots, la força!
No hi valen interpretacions.
El qui vertaderament ama no oblida mai.
Han clos les paraules amb un segell de lacre com una marca de foc sobre el cor.
La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.
Un poema no és per a recitar-lo, sinó per a incendiar el món.
En casa pobra guardo les llàgrimes al calaix dels petons.
La bellesa és una força tràgica.
La literatura no s'acaba en un llibre, no s'acaba mai.
Amagaré el meu llibre, i la dissort de no tenir més que la vida per haver escrit.
Perquè ho volia... Tot.
Ara jo parlo per tu i per mi. Quantes paraules sobren!
Mon cor estima un arbre.
La boira, densa, cau i abriga la ciutat.
Vaig entrar de ple en el fons tenebrós de mi mateix.
Mira'm de quina llum et miro.
Els millors versos queden per escriure.
Per escriure novel·la s'ha d'haver viscut molt.
S'esdevindrà l'alba i hauràs existit només entre dos crepuscles.
Sempre l'has de tenir amagada. Si veus una injustícia, treus la vareta i expresses el teu desig.
La fantasia els va ajudar a fer suportable l'angoixa i la inquietud de l'inconegut i inexplicable.
M'estimo més ser una mandarina petita però sencera que la mitja taronja de ningú.
Teníem dues fams: la del cos i la de l'esperit.
Aquest soroll ensordidor i punyent que no et permet entendre gairebé res.
He après a escollir els bons records perquè em facin companyia.
Que fos mentida era un detall sense importància.
Enfilats d'històries cosits per l'enginy d'una fada.
Llegir és tenir més vides que els gats.
Ens agrada tenir un senyal que no entén ningú més.
Fugí amb el seu sac ple de llibres a l'esquena. Sol dins del món immens.
Per fer de pare i de mare no n'hi ha prou amb estimar.
El pou dels Records és a cinc minuts en qualsevol direcció.
S'esforçaven a contenir l'amor que es tenien i el sentiment se'ls anava estenent per dins com una taca d'oli, sense fre.
Papallona que revoles per les branques del roser, ets el pètal d'una rosa o una ocella de paper?
Quan parlem no es nota si les paraules van amb minúscula o majúscula.
La realitat és un incendi. La poesia consisteix a preservar-ne les flames.
Jo ho tinc tot aquí dins.
El passat és com l'aigua, que sempre torna al lloc per on corria; és com les cicatrius, que no s'esborren mai.
I així quedà aquesta història -perquè l'escolten vostès- guardada com a memòria en un llenç sense revés.
Darrere nostre la vida es va enduent un riu de flors trencades.
Es necessiten moltes destreses per viure sense naufragar.
El nen s'adorm a poc a poc, com si llisqués en direcció a l'ombra on viuen els somnis.
La nit teixeix corrandes quan pensa en tu.
De sobte, una idea li va esclatar dins el cap com un coet de Sant Joan.
Una novel·la és una màscara que ens posem.
Sota un cel vermell, la cadira és el seu astre i el silenci, la paraula.
Hi hauria al món un llibre amb una història tan llarga que no s'acabés abans que li vingués la son?
Els edificis, les llambordes, la terra que hi ha a sota, tot és amarat de la memòria dels individus que l'han trepitjat.
Juliol s'escolava calorós i rialler, i per mi cada instant es deia Anna.
La Literatura infantil i juvenil és la que fa futurs grans lectors.
I per tot això que veig  arreu o que imagino, jo somric i voldria encomanar-te el meu somriure.
Les coses que semblen més inabastables esdevenen simples quan, senzillament, les formulem en veu alta.
A l'oblit li calen anys per fer la seva feina.
Llegir em va salvar la vida. Escriure li va donar un sentit.
Tot arriba en aquest món.
Tot ho aprendràs amb el temps.
Tu i jo sabem que la riquesa més gran de l'ànima són els sentiments.
Amb les arrels del país s'entrelliguen l'aventura i la història.
El so del tren allunyant-se i el fosc silenci dels vagons dormint a l'estació.
Ara en qualsevol trajecte faig per anar d'esquena, com a contracorrent, mirant-me la mirada rient amb els vagons.
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. 
El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.
El tren era misteri, llum, la tendra llunyania somniada.
Prendrem el tren més lent, i baixarem a la tercera estació, en un poble de terra sense verds.
Hauré d'anar-me'n, sí, a peu. 
Avar com l'heura, el tren no passa.
Per les vies van els trens i els poemes.
Esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc.
Potser l'últim encert és –abraçat a tu- deixar que els trens se'n vagin en la nit.
Però la visió no durà sinó un instant: amb la velocitat del tren, aquell castell fugia, emportat pel vent, a les regions dels núvols.
Fuig. Corre, corre, corre. Jo, a l'andana.
Em veig al vidre prou serenament
Mentre el tren corre, el paisatge s'allunya i, en canvi, jo no em moc; com si, de fet, el tren i jo mateix fóssim metàfores.
Prendré el tren de vacances pagades.
Moltes erres seguides semblen un tren en marxa, si molt petites són semblen formigues anant de camí.
I tornaré de viatge pels raïls de l'ample món.
Tinc el teu cos a l'última andana del migdia mentre sent el vent del tren menjant-se l'estació de la memòria.
El nostre amor, un tren abandonat enmig no res.
Jo resto pres per la xarxa dels raïls: cor i desig com unes mans lligades.
-¿D'on véns? –Del buit -¿On vas? –Cap al tramvia perdut que hi ha dins els teus ulls.
Si tu haguessis vingut a buscar-me, jo hauria fugit amb tu. A plantar arròs al Delta...
Sempre s'ha dit que el riu té moltes picardies i que els hòmens mai no són lo que semblen.
Ara no vull cambres d'estudis ni recintes tancats, vull veure el mar, deixeu-me veure els horitzons.
Quan no quedarà res, només ermes les terres, sec el mar, quedarà la paraula. Quedarà.
No et puc trobar. T'espero -com el desert la pluja-: desesperadament amb esperança.
Ningú no refarà cap a la mar encesa la cursa de l'instint.
Joia dels ulls, foc que encens, verda nit.
Per ser emigrant no cal anar a viure a l'altra punta del planeta.
A la llarga he sabut que només existeix el que es perd, siguin ciutats o amors o pares.
La llum és llum, i jo, un dia i per sempre, vaig ser petit.
Tens pell d'enllocs. L'agost fugia: encara tens carícies per fer.
Què us diré?
—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres? —Ço que seré aprés la mort —diguí jo. —E què seràs? —No res.
No sou tan innocent de no saber que qui menysprea alguna obra o en diu mal, el menyspreu o el mal recau en el mestre o autor de l'obra.
Vull-vos tant més del que mostre.
Si mon amor és estela, fixa estela és mon amor, que ab fortuna la firmesa serà de ma vida nord.
Vida sens llibertat no és vida, sí que és mort.
El poeta ama i fa estimar, i el ver amor no és mai estèril.
¿Hi ha res tan complex, immoral i mancat de fi com la realitat? 
Doncs ve el poeta i fa de la realitat una obra bella, harmònica, humana i moral.
Jo confesso que el meu barcelonisme és desesperat, que el meu entusiasme per la vila on he nascut no té límits .
El crepuscle se'ns moria a les mans com un fresquíssim papalló virolat. 
Cavalls de l'ombra la sang ens galopaven.
Si el teu record suplirà la conversa, saber-te lluny no supleix el tenir-te.
I els estimo tant, perquè jo hi sento, en els lliris, alguna cosa que mai deuré saber què és.
Pels morts aquesta absència de perfum.
A tu no t'interessa l'amor?
El verb retirar-se és un verb difícil de conjugar. 
I el mar és verd fosc, i el cel de plom.
Per religió, l'estètica; per moral única, l'art: és la divisa sintètica brodada al meu estendard.
Ja m'ho deia la meva mare: llibres, llibres i més llibres.
I tornar és sempre una mica un redescobriment.
La carn és dèbil i l'equilibri mental fràgil.
Sobre la teva pena els meus sermons...
El pensament, damunt l'interrogant, com una mà en la crossa.
Jo que em creia tota sola i la font parla de tu...
I qui diu que el sentimentalisme no és una força?
Tu parles com si donessis cops de destral –li deia ell amb una mica d'admiració o enveja.
I en la nit constel·lacions contemplant-se entotsolades.
Tot és una llarga nit sense respostes.
Tota la vida un desert fet de paraules no dites, de silenci amenaçant.
Cremaré tots els papers Inscrits en el cel blau Honor i glòria del silenci.
De la pena d'haver perdut en va tot el que no perdura.
Un dia te n'aniràs i no sabré què fer-ne de la pena.
Vull dir qui ets. Però només em respon la marea lenta del silenci que no te troba.
Dunes inconstants, l'amor. Geografia inconcreta.
No pretenc coherència, només l'honestedat.
Em tiba la pell si aboco massa ànima al cos que em limita.
Perquè l'amor és una escolta. I tot ressona i canta. Som perquè algú ha parlat.
I va dir als llibres creixeu i multipliqueu-vos i escampeu-vos per tota la casa.
El món real ha estat engolit per la faula.
Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança.
Tot el que donis et durà més lluny.
Ara ja havia après a mesurar la felicitat amb el temps que dura una abraçada.
Prou de mirar a terra, prou de cloquejar sempre com demanant perdó, prou d'anar sempre en la direcció del cànon.
Morir no és tan senzill com sembla.
Tant li feia el món, si podia continuar obrint-li finestres amb els seus retoladors de colors.
Som el repòs primitiu de la immoderació.
Ara mateix voldria ser qualsevol cosa menys jo mateixa.
Quan creia posar-hi una cuirassa també hi havia la meva pell.
Escric que estime i després les paraules no són amor.
Quan tots els sorolls es van haver apagat, va passar una gavina en vol rasant i el xerric que va fer va ser la cremallera que va tancar la nit.
El vent no fa soroll però tu el sents quan toca les coses.
Ah memòria, tens forma de conte.
He après a conviure amb gent que té una mentalitat molt diferent a la meva.
Perquè és en les relacions, i no en els llocs, allà on descansem.
Entre ser peix d'estany i fulla de palmera trio el vermell i el vent.
Vull dir la vida fins que m'abdiqui.
Aprendre a aprendre és també viatge.
Dir «tot» era com no voler dir el nom de cada cosa i en el fons era més terrible.
I dic l'aigua antiga del teu somriure.
Que el temps que triguem a fer la bugada no ens impedeixi embrutar els llençols.
Però continuen sonant rialles al fons de tots els vagons.
Ve cap a mi com si cada cop fos la primera vegada.
Torna a dins d'aquest món on el tacte és el llenguatge dels iguals.
La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços.
Quins nusos que fa la vida, i com costen de desfer .
Que el món és partit per dos la Remei ho sap del néixer.
Ningú es barreja.
I feta queda la ratlla.
Ens trobarem, amor, a l'angle mort dels miralls retrovisors.
El bes va arribar com arriben les onades, suaument però sense que res pugui aturar-les.
Saps què faig amb el que no vull oblidar?
En comptes de desar-ho a la memòria del cap, ho deso a la memòria del cor, que aquesta no se m'esborrarà.
Si no sabés retenir paraules el meu ofici seria el de traficant d'instants.
Els llibres són la llar per al lector que tremola de fred.
Qui viu en el passat acaba al museu.
Ni l'harmonia ni l'ebrietat. Cap àngel ni diable dicta el vers. El poema, tan sols desig de veu.
La pàgina és a punt per ésser llaurada  amb la rella de la ploma.
Em sembla que el més apassionant de l'home és la seva fragilitat, una fragilitat damunt la qual hem bastit construccions fabulosament pesants.
Hi ha qui pinta allò que veu. Hi ha qui pinta allò que sap. Jo, amb l'ajut d'allò que sé, pinto el que voldria veure.
Esquelles llimoses de llumera s'encaixen al caliu de parpelles: sentiràs la fredor de l'ahir engolint les mentides del camí.
Ella és el temps de Déu, les seves cames, la seva porta.
L'amor que perdia l'amor que he trobat, mare, què en diria? Filla, eternitat!
Com un elaborat, delicat joc de mans es converteix l'amor en un espai, una casa, un país. 
T'estim esdevé un topònim.
Desmentir el temps, besar de nou l'albada.
A dalt el que has volgut, el passat que se'n va, a baix el futur que ja tens, l'irremissible. 
Només en la mirada la paradoxa.
Entrar en el misteri, divers, de tot origen per la paraula.
Alguna cosa més que el do de síntesi: veure en la llum el trànsit de la llum .
Murmura per salvar les llengües malmeses.
De vegades, encara et desitjo. Potser ara mateix.
Les coses haurien de començar sempre i no continuar mai.
Només quan diem tu respirem aire fresc.
Tinc una teoria: si t'enamores sota la pluja, l'amor perdura més que no si fa bon temps.
Qui no ha sentit la fredor de la desfeta no podrà dir-se humà.
L'home cerca l'infinit en el finit, i en aquesta recerca hi ha tota la perillositat i tota la bellesa de la vida humana.
I fixar el retorn. D'hora incerta. Just a l'entrada del mar. Blanc.
El son que ens fa volar dins de l'oblit, lligats com les estrelles a la nit.
Aviciats com els tinc, qui es desviurà, quan jo no hi sigui, pels meus morts?
Només sóc fang i mots traçats per convocar-te.
Paraules que he oblidat i ningú pronuncia.
Els que som d'estirp d'esclaus preferim ser pobres però lliures.
Les paraules són cérvoles que fugen de la mort.
Entro a la sala. Darrere la cortina, perfum d'eclipsi.
Jo no parlo, no parlo, em parla la paraula.
La improvisació és una riquesa.
Tot poema és una troballa, o una fugida.
Mar fruit de la vida naus i peixos t'estimen Neptú et crida.
Adherides ara a l'ombra, una pedra i una flor intueixen més hivern.
Que poc li importa a la mar que sigui dolça tota l'aigua que li donen.
No som res, n'estic segur. No som res, però hi ets Tu.
El sacseig fa matís. Entela la frontera de les coses.
L'olfacte popular rarament s'equivoca.
La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols.
La novel·la és el naufragi, és el país de mai més, és la terra de ningú.
Sento l'antiguitat del verb en el teu cos i el polsar de les marees en els teus ulls.
Sempre lliures, ben lliures, caminem.
La rebel·lió és tan humana que els homes se rebel·len per a ésser homes.
Gairebé et dec la felicitat a tu.
La vida és cap endavant.
Totes les terres i nacions, com l'església mateixa, són donades a cismes, faccions i bandositats.
En això no he vist mai grans diferències.
Deu ser que almenys en aquest vici el Creador ha fet tots els pobles ben semblants.
Som dements quan el vent calla?
La duresa de l'ala és en l'atzar que es manifesta.
Hi ha dies que existim només en la fràgil silueta de les plantes.
Totes les escoles haurien de ser construïdes amb parets mestres.
Una ombra trepitjant l'asfalt.
Només ell i les llambordes.
¿De quin absolut ton crit a poc a poc m'exilia?